L’èxit de les meduses

Saps per què les meduses han tingut tant èxit en la història del planeta? ¿Per què han proliferat tant en els últims anys? T’has preguntat alguna vegada per què piquen les meduses? Saps com cal actuar després d’una picada de medusa? O quines meduses trobem a les nostres costes?

Descobreix-ho amb aquest taller, on aprendràs sobre les característiques que defineixen una medusa, com unes petites cèl·lules urticants poden arribar a provocar la mort, o com hem d’actuar davant d’una picada.

Et permetrem veure i observar coses úniques i inaccessibles per a la majoria i t’oferirem una nova perspectiva sobre un dels majors problemes que afecta les nostres costes.

#tallermeduses #elmarafons

Les meduses pertanyen al grup zoològic dels cnidaris, que van aparèixer a la Terra durant el període Precambrià, fa uns 600 milions d’anys, en l’inici de la vida animal en els oceans. L’estructura morfològica de les meduses és molt simple, amb dues capes de teixits (ectoderm i endoderm) separades per una capa multicel·lular anomenada mesoglea. Tenen una cavitat gàstrica senzilla, amb un mateix orifici que funciona com a boca i anus i on a les seves parets internes es desenvolupen les gònades. Tenen en general sexes separats i una escassa capacitat de moviment. En general, no han canviat molt des dels seus orígens i no tenen teixit ni estructura nerviosa desenvolupada. En la seva simplicitat potser estigui la base de l’èxit d’haver sobreviscut com a grup en els oceans durant milions d’anys.

Una altra de les claus de l’èxit de les meduses es deu també al fet de pertànyer al grup dels cnidaris. En l’actualitat es coneixen unes 10.000 espècies vives de cnidaris i es tracta d’un dels grups més diversificats d’invertebrats que poblen els nostres mars i oceans. A més de les meduses, pertanyen a aquest grup organismes tan diferents com les plomes de mar, els esculls de corall, els ventalls de mar o gorgònies, els hidrozous i els hidrocoralls, les anemones i les actínies, etc. Els cnidaris poblen tots els hàbitats aquàtics possibles, des de zones molt someres, com llacunes d’aigües salobres (fins i tot els trobem en aigües dolces), en zones costaneres, en mar obert, i fins a les grans profunditats dels oceans a milers de metres de profunditat.

Els cnidaris tenen un cicle de vida complex del qual formen part dues fases diferents. Les colònies i els individus són de sexes separats i per reproduir-se cada individu o colònia de cada sexe allibera gàmetes al medi on es produeix la fecundació. En bastantes espècies la fecundació es produeix dins de la cavitat gàstrica de la femella o colònia femenina i un cop fecundat l’ou, de l’embrió es forma una larva recoberta de cilis que té vida lliure. La larva ciliada neda a la columna d’aigua i es dispersa prop o lluny de les colònies o individus progenitors. Aquesta fase larvària és la que té una durada més curta ja que amb prou feines s’alimenta i necessita transformar-se en la forma juvenil per poder alimentar-se i créixer. D’aquesta larva sorgirà un nou individu que arribarà a l’estat adult com a individu solitari o donarà per gemmació (reproducció asexual) a una colònia. El creixement colonial dels cnidaris recorda molt al de les plantes i en gairebé totes les espècies també podem trobar aquest tipus de reproducció asexual mitjançant el qual un individu dóna lloc a un altre genèticament idèntic o a un propágulo que donarà lloc a una nova colònia.

Moltes de les grans meduses presenten un cicle de vida característic dels cnidaris: disposen de dues fases, una sèssil en forma de pòlip i una altra en forma de medusa que té vida lliure, planctònica. Les meduses neixen per gemmació o estrobilación dels pòlips i tenen sexes separats. Un cop arriben a la maduresa sexual i emeten els seus gàmetes, moltes meduses moren, mentre que la larva generada per la fecundació dels gàmetes dels dos sexes es desplaça al fons marí on es transforma en pòlip. Aquest tipus de cicle mostra un procés de metamorfosi molt semblant al de les erugues (pòlip) i papallones (meduses). Hi ha meduses que no donen lloc a pòlip, i de les seves larves (conegudes amb el nom d’èfires) es desenvolupa una nova medusa; hi ha altres espècies de cnidaris, com els coralls, que no tenen fase medusa i de les seves larves es genera una nova colònia sèssil. Aquesta diversitat de cicles ha estat una més de les característiques que expliquen l’èxit ecològic dels diferents grups de cnidaris.

En ser de sexes separats i el fet que la fecundació sigui externa (han de trobar-se els gàmetes a la columna d’aigua) fa que les meduses s’agrupin en grans eixams o grups d’individus d’ambdós sexes per poder garantir que un cop emesos els gàmetes d’ambdós sexes es pugui produir la fecundació. Aquest procés d’agregació lligat a la reproducció explica que moltes espècies de meduses proliferin, agrupant grans quantitats d’individus que en determinats casos inunden les platges i causen problemes als banyistes amb les seves picades. També les grans proliferacions de meduses causen problemes a les poblacions de les seves preses, com és el zooplàncton, incloent a les larves de peixos, reduint així les possibilitats de recuperació de les poblacions naturals de peixos. També poden inundar les piscifactories o col·lapsar els sistemes de refrigeració de plantes tèrmiques o nuclears.

Hem comentat que els cnidaris poden ser tant sèssils com les anemones, actínies, coralls o gorgònies, o poden ser mòbils (pelàgics o planctònics). D’altres, com s’ha esmentat, poden viure una part del seu cicle de vida en el fons marí (sèssils) i una altra part a la columna d’aigua (com medusa, larva o propàgul) formant part del plàncton animal o zooplàncton. Les diferents espècies poden tenir grandàries que van de menys d’un mil·límetre a desenes de metres com les grans colònies de coralls, passant per mides de centímetres a metres. La diversitat de formes i hàbitats que ocupen és molt gran i pràcticament podem trobar cnidaris en tots els hàbitats o racons dels mars i oceans. 

Tots els cnidaris tenen una característica comuna i que no té cap altre grup animal marí o terrestre: tenen cnidocists o nematocists. Es tracta de petites cèl·lules (d’unes mil·lèsimes de mil·límetre) que contenen alguns dels verins més tòxics del regne animal i disposen d’estructures com filaments i pues o ganxos per enganxar a les preses i inocular-hi el verí. Poden tenir més d’un milió d’aquestes cèl·lules per centímetre quadrat de tentacle. Els nematocists es disparen per canvis de pressió o de temperatura i un cop disparats les meduses han de renovar-los contínuament. La pressió en el seu interior és d’unes 200 atmosferes i es disparen en tan sols 3 mil·lisegons. El verí de les meduses el formen proteïnes molt llargues d’alt pes molecular (uns 14.000-32.000 Daltons) que se separen i s’ajunten contínuament. És un verí que un cop inoculat en els humans genera ràpidament anticossos i causa problemes hemolítics, antigènics i dermatològics. És un potent cardiotòxic i neurotòxic. Les meduses utilitzen el seu verí per defensar-se dels depredadors i per anestesiar les preses que contacten amb els seus tentacles. Contràriament al que molts pensen, les meduses mai ataquen sinó que capturen desplegant els seus tentacles molt fins i les preses senzillament contacten amb ells.

Les meduses, igual que gairebé tots els cnidaris, són carnívores però poden alimentar-se de qualsevol tipus de presa, és a dir, en realitat són omnívors. A més, igual que en els coralls, hi ha espècies que contenen algues simbionts que els subministren una part de l’aliment necessari. 

Aquest taller té com a objectiu explicar el cicle de vida de les meduses i dels cnidaris, la seva diversitat de fases i formes i les característiques de les cèl·lules urticants, com a exemples de l’explicació de l’èxit del grup al llarg de centenars de milions d’anys en el Planeta. Un altre objectiu és promoure el coneixement del grup per promoure la seva conservació i per a prevenir i solucionar els problemes que pugui generar una picada accidental.